El passat 21 de Gener vaig tenir la oportunitat d'anar a una de les conferències que està promocionant l'Aprep (Associació Pitiüsa per a la Renovació Pedagògica). Aquesta va estar a càrrec de Serafí Antúnez. El ponent ens va parlar de diferents aspectes: els àmbits que intervenen en la gestió del centre, la gestió, de l'escenari on es du a terme la gestió i finalment, ens va ajudar a reflexionar d'una manera global de la gestió dins la realitat dels centres educatius.
Pel que fa als àmbits d'activitats, ens va comentar que hi havia quatre: l'acadèmic, l'administratiu, el de govern i el de serveis. L'acadèmic fa referència a la didàctica, a la orientació i organització, és a dir, als processos d'ensenyament-aprenentatge, l'acció tutorial... L'administratiu té a veure amb els papers, la financiació... El govern en relació a les prestacions de caràcter complementari, el transport, el menjador, etc. Aquestos quatre àmbits formen part del sistema relacional del centre escolar.
Per altra banda, ens va parlar de la gestió. Segons el ponent, aquesta s'entèn com administració material, l'acció de govern o com a un càrrec concret. Aquesta no només afecta a l'aula sinó a tot el centre i a la comunitat educativa. Per tant, tots tenim alguna cosa que dir i se'ns ha de tenir present.
Quant a l'escenari on es du a terme la gestió, ens va fer veure algunes de les evidències que s'estan donant als centres educatius.
En primer lloc, va comentar que la realitat escolar cada vegada més s'està apropant a una assistència social i, per tant, ha de canviar la seva gestió ja que la seva funció en un principi no era aquesta. Tot i això, ens fa plantejar-nos si realment volem que es vegin les escoles com a assistencials, és a dir, com a refugis pels infants, en els quals es sentin estimats i respectats. És evident, que hem de respectar als infants, donar-los afecte... Però no ens hem de convertir en l'únic centre o institució que cobreixi aquestes necessitats dels infants ja que les famílies tenen un paper molt important que han d'acomplir.
També ens va parlar dels "nous actors". Va dir que als centres cada vegada més intervenen més persones: equips psicopedagògics, assessors, educadors socials, medadors de conflictes, etc. Per tant, hem passat a un espai massa ampli on el director no sap quin és el seu paper. Per aquesta raó, es fa evident que la gestió ha de canviar.
Un altre aspecte rellevant va ser que va comentar que l'escola no s'acaba amb els límits de la "tanca perimetral" sinó que està oberta a causes externes que s'hi manifesten dins. El centre ha de ser permeable, no tancar-se ja que "l'autosuficiència no és suficient".
Finalment, va comentar que les escoles estan impregandes de "l'atzar i l'aïllament". Va comentar que a moltes escoles es pensen que tot s'aconsegueix gràcies a l'atzar, així, són normals comentaris tals com "El nostre equip no és mica creatiu" i no es fa res per canviar-lo. La qualitat s'està deixant a mans de l'atzar. A més, va comentar "la insularitat" que es viuen a les aules. Sempre es parla de "la meua classe" i tot i que, es digui que es treballa en equip, els mestres treballen individualment dins la seva aula, no tenen companys/es que els puguin motivar o recolzar dins la seva tasca diària.
En conclusió de tot això, es pot extreure que és bàsic innovar. La innovació, segons Antúnez, és "posar en marxa una pràctica educativa nova que du a una situació complexa". Però, el ponent remarca que no s'ha de començar des de zero, s'ha de tenir present què no hem fet bé, per tal de corregir-lo i finalment, si cal, innovar. La innovació consisteix en les següents passes:
Sobreviure --> sostenir --> corregir --> innovar
Per altra banda, va donar molta importància al fet que és bàsic mirar més enllà de la pròpia tasca diària i implicar-se amb tots els membres del centre de manera que si hi ha un problema, aquest impliqui a tothom. En aquest sentit, va posar un exemple molt ilustratiu, va dir que al nord d'Europa a una escola hi havia en mig del passadís uns mestres amb uns infants donant-los llengua. Se'ls va preguntar si eren de llengua, i ells van dir que no. Se'ls va preguntar que si no eren de llengua què feien allí. Ells van contestar que si un infant tenia un problema aquest era de tot ja que si a infantil tenia un problema també ho tindria a primària, per tant, tots han d'ajudar a aquell mestre/a i a aquell alumne.
També va remarcar la importància de la previsió per tal d'anticipar l'acció i així fer servir millor les dades i la informació que tenim al nostre abast.
En definitiva, Antúnez va afirmar que per una gestió de qualitat és bàsic un equip directiu fort i cohesionat amb uns líders amb iniciatives que acordin el rumb que seguirà l'escola tenint present els interessos de la resta de mestres. I, sobretot, la necessitat d'una xarxa institucional de col·laboració de manera que tots poguin contar amb la resta i compartir coneixements. Així, és necessari un marc d'autonomia suficient i satisfactori, que els autoritats creguin en les escoles i que aquestes tinguin iniciativa i tinguin present la coherència entre els seus discursos i les seves pràctiques.
A nivell personal, com a mestra Antúnez hem va ajudar a reafirmar el sentiment de necessitat d'una tasca escolar que vagi més enllà dels simples processos burocràtics. És bàsic un treball conjunt en el qual participi tota la comunitat educativa que s'ha d'implicar, revisant l'escenari de les pràctiques educatives i així, si és necessari innovar.
